Generalitats

La fibromiàlgia (FM), la síndrome de fatiga crònica o encefalomielitis miàlgica (SFC/EM), la sensibilitat química múltiple (SQM) i l’electrohipersensibilitat (EHS) són condicions cròniques i complexes que poden afectar persones de totes les edats i tenen un impacte profund en la seva qualitat de vida. Es caracteritzen per una gran varietat de símptomes físics i cognitius que poden variar en intensitat i evolució al llarg del temps.

Tot i que cadascuna d’aquestes malalties té les seves particularitats, comparteixen aspectes comuns, com ara una resposta desmesurada del sistema nerviós davant estímuls quotidians, fatiga persistent, dolor generalitzat, alteracions del son, dificultats cognitives o alteracions gastrointestinals, entre més de 50 símptomes descrits. Aquests símptomes no sempre tenen una causa aparent i poden empitjorar en períodes d’estrès, infeccions o exposició a determinats factors ambientals o químics.

Diversos estudis apunten que, en moltes persones, aquests processos podrien estar relacionats amb mecanismes de disfunció del sistema nerviós central i amb respostes anòmales dels sistemes immunològic, endocrí o cardiovascular. Tanmateix, la recerca encara és limitada i no existeix un consens científic complet sobre tots els mecanismes implicats. Entre d’altres aspectes, la recerca posa de manifest la importància d’impulsar estudis amb perspectiva de gènere, ja que la majoria de recerques s’han basat en models animals masculins i no reflecteixen adequadament la realitat de les dones, que són les més afectades per aquestes condicions.

A Catalunya, s’estima que al voltant del 3% de la població conviu amb alguna d’aquestes malalties, amb una prevalença quatre vegades superior en dones. La fibromiàlgia és la més freqüent, amb una taxa d’uns 308 casos per cada 10.000 habitants (dades 2021). Aquestes diferències entre sexes no només poden tenir una base biològica, sinó també social i cultural, marcada pel biaix de gènere en l’atenció al dolor crònic: històricament, s’ha tendit a minimitzar el dolor de les dones o a atribuir-lo a factors emocionals, mentre que els homes sovint no expressen o no consulten el seu dolor per motius d’estigma. Aquests biaixos poden afectar tant el diagnòstic com l’accés a un tractament adequat.

L’evidència indica que l’abordatge d’aquestes malalties ha de ser multidisciplinari i centrat en la persona, amb l’objectiu de millorar la salut general, l’autonomia i el benestar global. No hi ha un tractament únic ni curatiu, però sí estratègies que poden ajudar a millorar la qualitat de vida: l’educació en salut, l’activitat física adaptada, el suport psicològic, la regulació del descans, l’alimentació equilibrada i la participació en grups de suport.